Crònica de la sessió «Creixement i decreixement», amb Amadeu Petitbó i Jordi Pigem

La darrera sessió del cicle Àgora va tenir lloc ahir dijous, 13 de desembre amb un gran èxit de públic i un intens debat sobre el creixement i el decreixement econòmics, per al qual vam comptar amb la presència de dos intel·lectuals de gran prestigi, l’economista Amadeu Petitbó i del filòsof Jordi Pigem.

Amadeu Petitbó va iniciar la sessió explicant l’evolució de l’economia mundial des del segle XIX fins a l’actualitat, un procés que s’ha basat en el progrés tècnic per aconseguir un augment de la productivitat i en última instància un major benestar per a les persones. Segons Petitbó, aquest model necessita, entre altres factors, que hi hagi gent disposada a invertir, que existeixen els recursos financers per a aquesta inversió, que hi hagi mà d’obra disponible i que el sector públic tingui un paper actiu en la promoció de la inversió. També va manifestar que, per al bon funcionament econòmic de qualsevol país, és fonamental que hi hagi un equilibri entre els impostos, el consum i la inversió.

Pel que fa a Catalunya, Petitbó va constatar que actualment té uns nivells de productivitat molt baixos, tot i que és líder en alguns sectors econòmics, com ara el turisme, que suposa un 25% del volum de tot l’Estat.

En el cas concret de Figueres, Petitbó va apuntar que el sector més important és el dels serveis. Com a punts forts de la ciutat, va destacar el castell de Sant Ferran, l’hospital, el Teatre-Museu Dalí o la recentment inaugurada connexió amb l’Alta Velocitat. Tot i que no és una ciutat industrial, Petitbó considera que Figueres té homes d’empresa amb molt de potencial. Tanmateix, el fet que la població ocupada no tingui els hàbits de disciplina dels treballadors de sectors com el de la indústria, pot haver repercutit negativament en la productivitat.

D’altra banda, Petitbó es va referir a algunes assignatures pendents de la ciutat, per exemple en matèria d’educació –segons les xifres oficials, un 2,3% dels majors de 16 anys no saben llegir ni escriure-, alhora que va considerar un problema greu que, a l’Alt Empordà, l’atur derivat de la crisi econòmica hagi recaigut majoritàriament en el col·lectiu immigrant, particularment en els treballadors poc qualificats.

Finalment, Amadeu Petitbó va citar el pensador xinès Sunzi, autor de L’art de la guerra: “Res és més difícil que l’art de les maniobres. El que és difícil en les maniobres és convertir la ruta desviada en la més directa i convertir la mala sort en avantatge”. Amb aquestes paraules, Petitbó va reclamar a les entitats públiques que busquin la manera d’aconseguir que els problemes –per exemple, els derivats de l’actual crisi econòmica- acabin sent beneficiosos. També va afirmar que s’han de donar facilitats als emprenedors per poder invertir, la qual cosa implica apostar per la llibertat econòmica, però també política o civil. 

Per la seva banda, Jordi Pigem va explicar que el decreixement és un moviment que intenta alertar de què el creixement econòmic il·limitat no és possible perquè vivim en un planeta amb recursos limitats. Segons Pigem, el decreixement no busca fer descendir el Producte Interior Brut (PIB), sinó mesurar el progrés humà tenint en compte altres variables. Així, es constata que les societats actuals, tot i tenir més recursos materials, no són més felices que les anteriors. Segons Pigem, és cert que en el món actual existeix més riquesa material, però hi ha més problemes psicològics derivats de l’estrés o la insatisfacció, més suïcidis, i fins tot han aparegut trastorns psicològics nous. En aquest sentit, el filòsof es va referir a alguns estudis que apunten que, si bé el creixement material contribueix al benestar al principi, a partir d’un cert punt, més diners no donen més felicitat.

D’altra banda, va apuntar que l’actual crisi econòmica té unes diferències importants respecte la crisi del 1929 –ocasionada pel crack de la borsa dels Estats Units-, ja que en aquell moment hi havia matèries primeres disponibles per poder refer l’economia. Ara, en canvi, el planeta comença a donar símptomes d’esgotament dels seus recursos, causat per la pol·lució química, la posada en perill de la diversitat biològica o simplement el caràcter limitat del petroli, que fins ara ha estat la base del creixement. Per tot plegat, Pigem considera que ens trobem una situació nova en la història humana.

Davant d’aquests fets, cal replantejar alguns principis, ja que aquesta crisi, a més d’haver afectat l’economia, també qüestiona la ideologia que ha dut fins a ella, així com alguns principis de la vida humana tal com l’hem entès fins ara. Segons Jordi Pigem, no podem seguir creient-nos superiors a la natura, i cal buscar altres indicadors, a part dels econòmics, per mesurar el progrés humà. En aquesta línia, va mostrat l’”Índex del Planeta Feliç” de la New Economics Foundation, que mesura la felicitat dels països prenent com a referència l’esperança de vida, la satisfacció vital o la petjada ecològic. Segons aquest índex, el 2009 els cinc països més feliços van ser Costa Rica, República Dominicana, Jamaica, Guatemala i Vietnam. Espanya estaria situada en el lloc número 76 –entre el Japó i Polònia-, mentre que els Estats Units baixarien fins el 114, entre Madagascar i Nigèria.

Després de les dues ponències, va tenir lloc un intens debat on es van confrontar aquestes dues visions sobre l’economia, es van apuntar els punts forts i febles de cada perspectiva i es van analitzar les conseqüències que la crisi econòmica ha tingut a l’Alt Empordà. 

Dijous vinent, sessió de clausura de l'Àgora 2010

ÀGORA 2010
SESSIÓ DE CLAUSURA
“CREIXEMENT I DECREIXEMENT”
Museu de l’Empordà, 23/12/2010, a les 20h
Amb Amadeu Petitbó i Jordi Pigem


La propera i última sessió del cicle Àgora estarà dedicada a debatre quin model ha de seguir l’economia a partir de l’actual situació de crisi. S’oferiran dues visions: la de l’economia liberal basada en el lliure mercat, i la de la teoria del decreixement, que ofereix una alternativa a l’economia de creixement a partir d’una crítica de les conseqüències del productivisme de la societat industrial. Per parlar d’aquests temes comptarem amb dos ponents amb una trajectòria molt destacada: l’economista Amadeu Petitbó i el filòsof Jordi Pigem.


Amadeu Petitbó (Barcelona, 1946) és Doctor en Ciències Econòmiques. Actualment és catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat Complutense de Madrid i director de la Fundación Rafael del Pino, dedicada a la formació de líders polítics i econòmics i al foment del lliure mercat. Ha estat catedràtic a les universitats de Lleida i Barcelona, investigador a la London School of Economics (Regne Unit) i professor visitant a diverses universitats europees. Entre el 1990 i el 1992 va ser Subdirector General d’Estudis del Ministeri d’Indústria i Energia i Delegat d’Espanya al Comitè d’Indústria de la OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic). Del 1995 al 2000 va ser President del Tribunal de Defensa de la Competència. El 1999 va ingressar a la Reial Acadèmia de Doctors i va ser nomenat Economista de Mèrit del Col·legi d’Economistes de Catalunya. També està en possessió de la Gran Cruz de la Orden del Mérito Civil. A Figueres, va ser vocal de la Junta del Patronat de l’Hospital. Entre les seves darreres publicacions trobem El derecho de la competencia en tiempos de crisis (Fundación Rafael del Pino, 2010) i Mercats i competència: efectes de liberalització i desregulació sobre l'eficàcia econòmica i el benestar (Reial Acadèmia de Doctors, 1999). 

Jordi Pigem (Barcelona, 1964) és Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Va ser professor del Masters in Holistic Science del Schumacher College (Anglaterra) entre 1998 i 2003. És autor de Qüestió de valors: del consumisme a la sostenibilitat (Tres i Quatre, 2010), Bona crisi: cap a un món postmaterialista (Ara Llibres, 2009; Buena crisis, Kairós, 2009), El pensament de Raimon Panikkar (Institut d'Estudis Catalans, 2007) i La odisea de Occidente (Kairós, 1994) i editor d’Ivan Illich: Textos Essencials (Tres i Quatre, 2009). Ha obtingut el Premi de Filosofia del Institut d'Estudis Catalans (1999) i el Premi d’Assaig de Resurgence i la Scientific and Medical Network (2006). Va ser coordinador de la revista Integral, és assessor del futur Museu del Paisatge de Catalunya i col·labora en diversos mitjans de comunicació. Des del 2004 resideix a l’Escala.

Crònica de la sessió «Economia i migracions», amb Miguel Pajares i Sergi Martí

La tercera sessió del cicle Àgora va tenir lloc ahir dijous, 16 de desembre. El tema a debat va ser la relació entre l'economia i les migracions, i hi van participar Miguel Pajares, antropòleg social i investigador de la Universitat de Barcelona, i Sergi Martí, tècnic d'immigració del Consell Comarcal de l'Alt Empordà.

Miguel Pajares va començar explicant el vincle que hi ha entre el creixement econòmic que l'Estat espanyol va experimentar des del 2000 fins el 2008 i l'elevat nombre d'immigrants que va rebre durant aquest mateix període. Durant aquests anys, en què es va produir un desenvolupament econòmic que va propiciar un salt de 12 a 20 milions de persones ocupades, Espanya va ser el segon país del món en nombre de persones nouvingudes. Segons Pajares, aquesta forta onada migratòria es va produir en un moment en què la població espanyola va deixar de poder aportar els actius necessaris al mercat laboral. Per això, a partir del 2001, l'economia espanyola hauria entrat en recessió si no hagués pogut comptar amb la mà d'obra estrangera que va proporcionar l'onada migratòria esmentada anteriorment. En paraules de l’antropòleg, “hem rebut la immigració que hem necessitat, en la quantitat que l’hem necessitat i en la magnitud que l’hem necessitat”. Aquesta relació directa entre fluxos migratoris i desenvolupament econòmic seria visible també en l’actualitat, ja que, segons Pajares, els indicadors demostren que, d’ençà que va començar la crisi econòmica a Espanya, s’ha aturat l’entrada de nouvinguts a l’Estat.

Un altre dels aspectes als que es va referir l’investigador de la Universitat de Barcelona va ser de quina manera afecta l’atur a les persones migrades. Va constatar, d’una banda, que les taxes de desocupació són superiors entre la població estrangera, principalment perquè es tracta de treballadors poc qualificats que han perdut els seus llocs de feina en sectors com el de la construcció i que a més tenen dificultats per trobar-ne una de nova. Així mateix, va afirmar que existeixen diferències segons els col·lectius, i va posar com a exemple les feines de cara al públic, per a les quals els empresaris prefereixen contractar ciutadans procedents d’Amèrica Llatina o l’Europa de l’Est abans que persones d’origen magrebí.

Per la seva banda, Sergi Martí va explicar com han afectat aquests factors a la població migrada de l’Alt Empordà. D’entrada, cal tenir en compte que la nostra comarca té un dels índexs de població estrangera més elevats de Catalunya (un 26%), i que, en total, hi ha 125 nacionalitats diferents. Pel que la distribució territorial, la població estrangera es concentra substancialment a Figueres, a les poblacions de la costa i a la zona de la Jonquera. Seguint la tendència de l'Estat, l’arribada de nouvinguts a augmentat considerablement des de l’any 2000, però a diferència de la resta del territori, la crisi econòmica no ha fet que l’entrada de ciutadans estrangers s’hagi aturat de manera substancial. Això s’explica, en part, perquè l’impacte de la crisi a la comarca ha estat menor que en altres llocs, ja que el sector serveis no ha patit la mateixa davallada que el de la construcció. 

Pel que fa l’atur, a l’Alt Empordà també ha afectat en major mesura a la població estrangera: actualment, hi ha uns 4.000 aturats estrangers, respecte un total de 10.300 a tota la comarca. D’aquests, la majoria són homes, ja que les dones han resistit millor la crisi gràcies al treball domèstic –si bé Martí va voler precisar que això no exclou que les seves condicions laborals puguin ser en ocasions precàries-.

A mode de conclusió, el tècnic del Consell Comarcal va afirmar que, tal com ja havia apuntat Miguel Pajares, és el mercat laboral el que crida la immigració. També va voler subratllar que el marc legal de l’Estat genera desigualtats entre els no estrangers i els estrangers, i que aquests se’ls ha considerat massa sovint només com a treballadors. Així mateix, va destacar que existeix una diferència massa gran entre el discurs de les administracions i les seves accions. En aquest sentit, va comentar que, tot i que la Unió Europea manté que un dels principis de la integració dels immigrants és el reconeixement de la contribució que realitzen amb el seu treball, fa unes setmanes es va discutir una directiva que proposava que a les persones estrangeres se’ls hi apliquessin els convenis laborals dels seus països d’origen. Finalment, Martí va voler desmentir el mite que els serveis socials es destinen d’una manera desmesurada als immigrants tot apuntant que, a l’àrea de benestar social del Consell Comarcal, només un 11% dels atesos durant el 2010 eren estrangers.

Crònica del debat «Economia i cultura», amb Jordi Mitjà

Ahir dijous, 9 de novembre, va tenir lloc la segona sessió del cicle Àgora, sobre economia i cultura, amb la presència de l’artista visual i curador empordanès Jordi Mitjà.

Mitjà va oferir una reflexió sobre el paper de la cultura en l’economia i la societat contemporànies, posant un èmfasi especial en com s’han de replantejar les dinàmiques i politiquees culturals del nostre país en l’actual context de crisi econòmica. Segons el ponent, fets recents com ara l’anunciat tancament del museu a l’aire lliure Chillida-Leku al País Basc ens han de fer reaccionar ja que “la cultura no pot ser el cap de turc de la crisi econòmica”. Davant d’una creixent tendència a “demonitzar” el món de la cultura (“de la cultura no es menja”, va dir fa poc el ministre d’Economia d’Itàlia), Mitjà va reivindicar la potència simbòlica de la cultura, el seu paper en la formació identitària de qualsevol societat, i sobretot, el seu rol com en la formació intel·lectual i crítica dels ciutadans, cosa que fa que la inversió en cultura sigui una contribució fonamental al desenvolupament social i econòmic d’un país. Mitjà també va destacar la capacitat de la cultura per crear llocs de treball, així com el fet que signifiqui un 4% el PIB de l’Estat Espanyol. Aquesta relació de la cultura amb l’economia de consum es remuntaria a finals del segle XIX, quan la cultura passa a ser allò creat per un individu, i per tant un objecte, un producte susceptible de ser consumit.

Tanmateix, Jordi Mitjà va posar un punt crític sobre algunes de les tendències del sector cultural a l’Estat. Va criticar, per exemple, que la cultura i l’art segueixin depenent gairebé exclusivament de les subvencions públiques, i que no es decideixi fer una llei de mecenatge que permetria a les empreses privades contribuir a l’art i la cultura tot obtenint avantatges fiscals, com fa temps que passa als Estats Units o al Regne Unit. Alhora, es va mostrar crític amb el fet que, darrerament, s’hagin edificat molts museus i centres d’art contemporani –com per exemple, la projectada futura seu del Bòlit a Girona-, mentre que no s’ha tingut prou cura de garantir els recursos per fer funcionar aquests equipaments i per omplir-los de contingut. Finalment, també va posar de manifest que els artistes d’avui dia volen fugir del tòpic del romanticisme i de la bohèmia, i que reclamen una professionalització del sector que els permeti viure de la seva feina. Pel que fa a Figueres, va fer una crida perquè la Fundació Gala-Dalí s’impliqués més en la vida cultural de la ciutat.

Durant el debat amb el públic, es va posar en dubte que, en l’actual moment de crisi, l’oferiment d’incestius fiscals a les empreses que col·laborin amb la cultura sigui viable, ja que tot allò que l’Estat deixés d’ingressar en matèria d’impostos repercutiria negativament en prestacions socials vinculades, per exemple, a la salut o a l’educació. En aquest sentit, també es va parlar de la necessitat de donar prestigi als educadors, com a transmissors de coneixement i creadors de la capacitat crítica dels ciutadans del futur. Seguint aquesta mateixa línia, es va apuntar que cal que els artistes i els professionals de la cultura situïn el valor educatiu de la seva feina per davant l’espectacle. Finalment, també es va afirmar que, si en l’actualitat, la cultura resulta sovint avorrida, és perquè tracta el públic com a subjectes passius, mentre que si es fomentés més decididament la seva participació, en resultarien activitats més interessants.

Crònica del debat «Economia i famílies», amb Anna Cabré i Cristina Sánchez Miret

El passat dijous 2 de desembre de 2010 va tenir lloc la primera sessió del cicle Àgora 2010. Amb la presència de la Dra. Anna Cabré, directora del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona, i la Dra. Cristina Sánchez Miret, professora de Sociologia de la Universitat de Girona, es va debatre sobre la qüestió de l’economia i les famílies. Per als que no vau poder venir, i per als que sí vau ser-hi i us ve de gust recordar el que s'hi va comentar, aquí teniu un breu resum del debat. 

La professora Anna Cabré va començar la sessió exposant de quina manera els períodes de bonança i crisi econòmiques incideixen en les estructures familiars. Va parlar d’algunes conseqüències poc conegudes i de com aquestes influeixen en la societat. Per exemple, va explicar que el fet que les famílies fomentin l’educació dels fills en moments de precarietat laboral, fa que l’expansió dels estudis universitaris al nostre país hagi estat sempre fortament vinculada a aquests moments de crisi. Així, la primera generació que va rebre majoritàriament estudis superiors al nostre país, és a dir, la que va accedir a la universitat en el canvi de dècada dels setanta als vuitanta, ho va fer en un moment de crisi econòmica que coincideix també amb l’expansió territorial de les universitats. La Dra. Cabré també es va referir al fet que, en moments de crisi, les persones grans viuen més acompanyades –perquè els fills es refugien a casa seva- i que hi ha una reducció de les morts per accidents laborals o de trànsit. Finalment, també va comentar que la recent època de bonança econòmica va ser positiva per als fills de les classes mitjanes, que van ser les que van apostar per a l’adquisició d’habitatges com un símbol de l’esforç en el treball i dels assoliments de la generació dels pares. Per contra, la crisi econòmica actual planteja un millor escenari per als fills de les classes benestants, majoritàriament formats per dur a terme feines qualificades, i que si bé durant el temps de bonança van veure com els llocs de feina vinculats a la construcció tenien una millor retribució econòmica, actualment compten amb una formació –i un suport financer per part de la família- que els pot ajudar a superar més fàcilment aquest període de crisi.

Per la seva banda, la Dra. Cristina Sánchez Miret es va centrar en el repartiment de les tasques a la llar i en la manera com aquest afecte l’economia del país. Així, va afirmar que el fet que la majoria de tasques domèstiques recaiguin sobre la dona té conseqüències negatives ja que, d’una banda, l’allunya del món laboral –i, per tant, de la productivitat- i, de l’altra, genera unes despeses extres –la contractació de personal de neteja o cura per a les tasques que la dona sola no pot assumir- que repercuteix també negativament en l’economia de les famílies i, per tant, en la seva capacitat adquisitiva. En aquest sentit, va afirmar que actualment només en un 10% de les llars catalanes es comparteixen les tasques de la llar, i que, contràriament al que es podria pensar, en els índexs de repartiment de les feines domèstiques no hi incideixen l’edat, el nivell formatiu ni la procedència. Tot i això, la percepció social de la col·laboració masculina a la llar és molt superior, ja que hi ha un component ideològic que fa que els homes tinguin la sensació que col·laboren més en les tasques de la llar del que succeeix en realitat. Així, la Dra. Sánchez Miret va posar com a exemple que, si hi ha un total de 100 tasques a realitzar, com que qui les controla, en la majoria dels casos, segueix sent la dona, l’home només en veu 10, i si en fa 3, té, doncs, la sensació que està fent un 30% de les tasques domèstiques, quan en realitat només n’està fent un 3%. Finalment, Cristina Sánchez Miret va apuntar que el teixit social figuerenc es diferencia del seu entorn pel fet de tenir una major població de gent jove, i també per l’elevat nombre de gent que es dedica al sector econòmic del comerç.